Comiat a Solé-Tura i a la seva Constitució

Dijous 3 de desembre la premsa publicava una enquesta encarregada per la UOC en la qual es revelava que el 50,3 votarien sí en un referèndum per decidir la independendència de Catalunya i afegia dues dades interessants: primera, la població nouvinguda de fora de l'Estat espanyol no té les manies de molts catalans d'origen espanyol i, segona, els partidaris del no majoritàriament justifiquen el seu vot invocant als sentiments i a la legalitat (espanyola).

Només és una enquesta, però n'hi ha per sucar-hi pa! De fet ens dóna pistes molt clares de com de ràpid està evolucionant la consciència nacional en els darrers anys. L'Estatut i la Constitució espanyola tenen els dies comptats, però cal seguir empenyent i acabar de propiciar un comiat democràtic. Precisament, aquesta és la virtut de les consultes del dia 13 de desembre, que si som astuts i persistents, obligaran a moure fitxa a tots els polítics (cosa que ja està passant) i farem realitat la convocatòria d'un referèndum nacional.

Cal tenir confiança en el poble, perquè ara per ara Espanya només pot apel·lar als sentiments ètnics i a la força del seu Estat. Certament, ens calen eines organitzatives, polítiques i marcs de referència autocentrats en tots els àmbits (cultural, lingüístic, informatiu, econòmic, etc.). Però digue-m'ho clar: el nostre poble mai ha perdut la dignitat, simplement necessita recuperar la paraula i retrobar la llibertat.

Trenta anys després que les cúpules de les esquerres dilapidessin la mobilització popular i pactessin amb els franquistes la Constitució espanyola, el balanç és tan decebedor que els deixebles d'en Jordi Solé-Tura no tenen altre remei que replegar-se o bé maquillar-se sota eufemismes com "la dignitat" o el "federalisme" que, certament, seria molt interessant si es plantegés en clau catalana (de Països Catalans) i no pas a espanyola com ells plantegen.

Possiblement, el principal error de coneptualització de les esquerres dominants als Països Catalans ha estat la identificació mecànica del nacionalisme català amb una classe social, la burgesia. Solé-Tura amb "Catalanisme i revolució burgesa", tot i fer un assaig brillant, fou un dels responsables intel·lectuals d'aquest prejudici. Però, sortosament, els temps estan canviant; tal i com ell mateix ho definí: "La nació, com totes les realitats socials, és un fet històric i, per tant, variable; està sotmesa a un joc dialèctic de factors i contrafactors que poden arribar a canviar totalment el contingut d'una forma aparentment constant o, al revés, modificar la forma d'un contingut bàsicament idèntic". Alguns dels seus apòstols n'haurien de prendre nota i començar a situar-se en l'escenari, cada cop més proper, de la independència nacional.

Avui, tancats al saló de sessions de l'Ajuntament de Mataró han celebrat el dia de la Constitució espanyola. Però, l'eco del conferenciant convidat, Marc Carrillo, ha deixat en evidència la seva solitud, i la concentració de l'esquerra independentista al carrer els ho ha deixat encara més clar. El full de ruta del nostre poble és l'autodeterminació i ells també ho saben.

No a la Constitució espanyola. Sí a la independència

Avui, en convoctòria a la premsa, hem expressat el suport de la CUP de Mataró a la Coordinadora per la Consulta per la Independència i a les més de 160 consultes independentistes organitzades pel 13 de desembre arreu del territori. Entenem que són un acte de sobirania i de dignitat nacional imprescindible.

Sobretot, perquè les consultes independentistes tracen un full de ruta clar i donen una sortida democràtica a l'actual situació de col·lapse social i polític que viu el país.

Igual que vàrem fer a Arenys de Munt, la gent de la CUP de Mataró ens implicarem i col·laborarem de forma directa en la mesura de les nostres possibilitats en les consultes independentistes que s'organitzen a la comarca: Arenys de Mar, Argentona, Canet de Mar, El Masnou, Premià de Dalt, Premià de Mar, Sant Pol de Mar, Tiana i Vilassar de Dalt.  En aquest sentit, també hem fet una crida a totes aquelles persones de Mataró que vulguin col·laborar amb les consultes del 13 de desembre a què s'adrecin a la CUP.

Lligat amb tot això, hem explicat que en el Ple municipal de dijous 3 de desembre, la CUP de Mataró presentarà una proposta de resolució "Per la dignitat de Catalunya i de suport a les consultes per la independència del 13 de desembre", que planteja una alternativa independentista a les resolucions de suport a l'Estatut d'autonomia presentades per CiU i el Govern municipal.

D'altra banda, hem avançat que no assistirem ni participarem a la celebració de l'acte institucional en motiu de la Constitució espanyola que divendres dia 4 de desembre organitza l'ajuntament. Entenem que aquesta celebració és fruit d'un acord espanyolista aprovat ara fa dos anys en el Ple a instàncies del PP i el PSC-PSOE. Cal recordar que en aquell moment la CUP ja va presentar una proposta alternativa "per la llibertat dels pobles i el dret d'autodeterminació" que va ser refusada pel plenari.

Conseqüentment, divendres 4 de desembre a les 18:45h.- a davant de l'ajuntament, la CUP i l'esquerra independentista convoquem una concentració de rebuig a l'acte institucional de celebració de la Constitució espanyola i a favor de les consultes independentistes.

Hem acabat la roda de premsa i hem repartit l'argumentari dels motius pels quals considerem que cal dir no a la Constitució espanyola, que us transcric a continuació i que podeu ampliar  llegint un text històric redactat el 1978 per Humbert Roma i Joan Anton Sánchez Carreté: "La Constitució espanyola: les raons del no".

RAONS PER DIR NO A LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA

La CE és l'expressió d'una ruptura democràtica frustrada pel pacte entre els franquistes i les cúpules dels partits i sindicats d'esquerres.

La CE va consolidar les bases de l'Estat heretat pel franquisme. La CE és un text espanyolista, monàrquic, clerical, militarista i capitalista.

La CE va imposar la monarquia, el captialisme i la regionalització administrativa sota la fórmula de comunitats autònomes. Per tant, va ser la negació de les aspiracions republicanes, socialistes i d'autodeterminació nacional.

És una constitució antirepublicana. Va instaurar la Monarquia imposada i heretada pel franquisme. El Rei esdevé símbol de la unitat de l'Estat espanyol, és una figura inviolable i no subjecta a cap responsabilitat (art. 51.1 i 51.2).

És una constitució anticatalana. Malgrat els acords internacionals subscrits per l'Estat espanyol, la CE nega el dret d'autodeterminació i només reconeix la nació espanyola com a única dipositària de la sobirania (art.2 "indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols").

Imposa la llengua castellana i institueix la desigualtat lingüística, ja que les llengües no castellanes (que ni tan sols són anomenades) són tractades com a llegües de segona (art. 3).

Impedeix la possible federació dels Països Catalans (art. 138.1)

Institueix un Poder Judicial i un Tribunal Constitucional fora del control efectiu català.

Nega la sobirania financera catalana i imposa el principi de la solidaritat interterritorial, eufemisme amb què es practica l'espoli fiscal (art. 152.2).

Manté els privilegis de l'Església catòlica, que l'única religió a la qual es fa referència (art. 16.3).

Reconeix explícitament "la llibertat d'empresa en el marc de l'economia de mercat" (art. 38) amb la qual cosa es consagra el capitalisme com a únic model econòmic.

Legitima l'amenaça, la coacció i l'intervencionisme dels militars (art. 8 "Les Forces Armades tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d'Espanya, defensar la seva integritat territorial i l'ordenament constitucional").

L'editorial va ser un dictat polític. Dignitat = Independència

L'editorial del 26 de novembre va ser un dictat polític. Aquesta ha estat la rèplica de l'autonomisme (que és la cara amable de l'opressió espanyola) a la convocatòria de consultes per la independència del 13 de desembre. L'objectiu de l'editorial és aixecar polseguera, desviar l'atenció ciutadana i apropiar-se la mobilització autodeterminista.

L'autonomisme i la defensa del seu Estatut responen als interessos d'una part de la classe dominant, que anhela mantenir les quotes de poder que li foren transferides durant el postfranquisme.

L'autodeterminació i la defensa de la independència són la resposta democràtica de les classes populars, que no tenim por i que tenim molt clar que només la ruptura amb l'Estat espanyol ens restituirà la dignitat nacional i el progrés social que ara no tenim.

En els pròxims dies serà molt interessant veure com alguns partits polítics, que a nivell de bases locals donen suport a les consultes per la independència, tancaran files en la defensa d'un Estatut que a hores d'ara ja no se'l creuen ni ells. En aquest sentit, CiU de Mataró presentarà, en el Ple Municipal del mes del 3 de desembre, una proposta d'adhesió a l'editorial autonomista dictat a la premsa subvencionada pel Govern de la Generalitat. Òbviament, la CUP no hi donarà suport i plantejarà una alternativa a favor de la mobilització ciutadana i de les consultes independentistes.

Altres blogs i opinions:

Toni Cucarella: La dignitat (dels xais) de Catalunya i Una brillant argúcia de l’espanyolisme

Titot: "La dignitat de Catalunya", pocavergonyes!?

Vilalta: Volem l'Estatut

Dídac López: Contra les sirenes autonomistes: cotó fluix a les orelles!

Roger Prims: La dignitat de Catalunya o el regionalisme agònic

Vicent Partal: Massa tard

Xavier Mir: DDD: Dignitat, Democràcia i Decidir

Enric Xicoy: L'editorial preventiu

 

Dignitat = Independència

El proper 13 de desembre la ciutadania de més de 160 municipis catalans podrà expressar la seva opinió a favor o en contra de la independència. La llavor d'Arenys de Munt ha germinat i això provoca un pànic inaudit en els ressorts del poder estatal i autonòmic. Per això, no és cap casualitat que en aquest context s'hagi ressuscitat l'interès mediàtic en el xup-xup de l'Estatut. Qui paga mana (o bé algú encara es creu l'ensarronada de la premsa lliure?). I aquí no se salva ni l'apuntador.

Certament, les consultes ciutadanes no són vinculants; ara bé, des de quan en la democràcia formal la paraula del poble és vinculant? L'exemple de l'Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC) demostra que fins i tot els seus referèndums no en són de vinculants, de fet només ho són quan els resultats reflecteixen fidelment els interessos de les classes dominants. És una qüestió dialèctica, de lluita de classes.

Una de les mentides i el principal punt feble dels partidaris de l'Estatut reformat el 2006 és el fet de presentar-lo com a resultat d'un pacte polític entre Espanya i Catalunya. Aquest raonament és políticament comprensible, però jurídicament fals, radicalment fals, perquè l'Estatut promulgat el 20 de juliol de 2006 és una simple llei orgànica espanyola. Per tant, amb la llei espanyola a la mà només hi ha una font dipositària de la sobirania, que emana únicament i exclusiva del text de la Constitució espanyola de 1978. En aquest sentit, és aconsellable llegir la premsa espanyola i espanyolista (redundància?).

No ens confonguem, el dilema real és l'avanç o retrocés dels interessos d'un part (només una part) de la burgesia i de la petita burgesia de la CAC. Aquestes classes socials estan intentant mantenir la quota de poder que durant la transició postfranquista els fou concedida per tal d'evitar el desbordament popular. Insistim-hi: la missió històrica d'aquestes classes socials fou la contenció de la mobilització social i nacional. Per tant, un cop acomplerta la missió que els fou encomanada, l'Estat opressor ha considerat que la seva funció està periclitada i amb ella també considera caducades les engrunes de llibertat concedides. De fet, la història ens ensenya que Roma no paga traïdors.

Òbviament, hi ha molts greuges compartits que també afecten i de forma més intensa a les classes populars catalanes: espoli fiscal, dèficits d'infraestructures, llengua, cultura, etc. Ara bé, seria un error mobilitzar-se per defensar un Estatut que en sí mateix ja és la negació de la nostra sobirania i unitat nacional, una sobirania que actualment està en mans de l'Estat espanyol i una unitat fragmentada per murs interiors (autonomies espanyoles) que divideixen el poble dels Països Catalans.

Davant les giragonses dels autonomistes, cal deixar clar que als treballadors/es no ens fa por la independència de la nostra terra. Enfront de la visceralitat espanyolista, cal fermesa i claredat per dir-los que “el poble que n'esclavitza un altre forja les seves pròpies cadenes”.

Cal jugar a fons amb les nostres cartes: mobilització i organització. La mobilització la tenim a tocar i molt a l'abast amb les consultes ciutadanes per la independència. Des d'aquestes experiències de lluita concreta és, des del meu punt de vista, on cal acumular forces per articular un moviment de masses que plantegi inequívocament la ruptura democràtica amb l'Estat espanyol.

Mataró-sur- mer

L'actualitat mataronina està marcada pels brindis al sol. Mentre el delegat del govern espanyol  ens amanyaga amb les rampoines del pla Zapatero, des de l'alcaldia ens vénen la moto dient  que tenim un dels ajuntaments més transparents... (quin atreviment!). Mentrestant, l'Operació Wei continua el seu curs, tot i que que la premsa oficiosa ja qüestiona obertament l'arbitrarietat d'aquella actuació político-judicial que ha acabat d'ensorrar el tèxtil de Mataró. D'altra banda, per la xarxa local ja comença a escampar-se la fortor de l'encens amb els preparatius de beatificació del Dr. Samsó, per ventura no serà aquesta la gran efemèride del 2010?...

Ara bé, allò més simptomàtic i que més m'ha cridat l'atenció són els cartells editats per la Diputació provincial de Barcelona que fan servir la imatge d'en Robafaves i la Geganta per promocionar el turisme "a prop de Barcelona". Són uns cartells molt macos, però no fan cap referència ni a Mataró ni a la comarca del Maresme! De fet, aquesta anormalitat no ens hauria d'estranyar, ja que des de fa un temps hem quedat diluïts en l'absurda denominació "Costa de Barcelona".

Tot plegat no són anècdotes sinó evidències de l'anestèsia "made in pesecé", que manté adormida una ciutat que  perd pistonada i que ja compta amb un taxa  d'atur registrat del 18,63% (12.127 persones desocupades). Tenim feina!

La participació ciutadana als plens municipals

L'últim Ple municipal de l'Ajuntament de Mataró va començar a les set de la tarda i es va acabar a les tres de la matinada de l'endemà. Molts dels veïns i les veïnes que van acudir a la sessió plenària per manifestar llurs punts de vista van haver de fer cua i eren "filtrats" per agents de la policia municipal i alguns, tips d'esperar, fins i tot van renunciar a prendre la paraula davant l'eternització dels debats polítics, molts dels quals feien referència a temes que escapen de l'àmbit competencial municipal. L'únic regidor de la CUP, sobre el qual recau tota la tasca institucional, també va acusar el cansament i va acabar demanant per escrit la resposta a una pregunta rellevant a l'entorn del tancaments dels tallers tèxtils regentats per ciutadans d'origen xinès (suposo que l'alcalde va respirar i deuria pensar "mira, ja tinc carnassa per a la premsa"...). El fet, però, és que aquesta situació fa molt de temps que es repeteix i la gent que vol participar acaba cansada i indignada, la premsa local que cobreix la informació treballa sense esma i, fins i tot,  els propis regidors/es n'estan fins al capdamunt.

Cal limitar el temps dels Plens? Potser sí, però cal ser curosos ja que hi pot haver la temptació antidemocràtica de limitar el temps d'intevencions en funció de la representació i, per tant, una  mesura d'aquest caient  podria acabar convertint-se en un mecanisme per a silenciar la veu incòmoda de l'únic regidor de la CUP.

També existeix la possibilitat de fer dos Plens mensuals en comptes d'un de sol, de manera que en un es tractarien temes d'odre intern (despatxos i dictàmens) i en l'altre es dedicaria a control de govern i declaracions institucionals. Ara bé,  una proposta d'aquest tipus és difícil que prosperi, perquè segons la perspectiva de l'Alcalde "falsejaria el caràcter d'òrgan decisori del Ple".

Alternativament, la FAVM proposa una modificació puntual del ROM per introduir un punt de l'ordre del dia destinat a "intervencions d'entitats que han demanat la paraula al Ple". Ara bé, si toquem el ROM, potser caldria pensar en millorar molts altres aspectes de la participació ciutadana (ara no hi entraré en detall, però em ve al cap el fet humiliant que els regidors no estiguin obligats a respondre a les entitats i persones que intervenen al Ple). Malgrat tot, la proposta de la FAVM és, ateses les actuals circumstàncies, la solució més assenyada per afavorir la participació ciutadana, la qual és, sense dubte, l'element que dóna més vida i sentit als plens municipals.

Tertúlia política: el Mur de Berlín i la corrupció

Dilluns 16 de novembre he participat en l'enregistrament de la tertúlia política del mes a Mataró Ràdio (que s'emet a les quatre de la tarda del 17/11/09). Aquest cop moderava Elisabet Solsona i he compartit taula amb Joan Morell (CiU), Antoni Soy (Esquerra), Adam Alonso (Noves Generacions-PP), Salvador Milà (ICV-EUiA) i Consol Prados (PSC).

Temes a debat: el vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín i la corrupció. Només he fet dues intervencions i sembla que això ja era massa per a alguns dels contertulis...

Sobre el Mur de Berlín he remarcat que va ser el final d'una guerra iniciada després de la Segona Guerra Mundial i que va acabar amb l'ensulsiada dels països del Bloc de l'Est, és a dir, del malanomenat socialisme real. Per tant, hi va haver vencedors i vençuts. A casa nostra, la classe treballadora vam veure com davant la caiguda del Mur el capitalisme s'envalentia, sense l'amenaça comunista, i vam haver de patir una forta ofensiva neoliberal amb importants retallades de drets socials destinades a qüestionar el propi Estat del Benestar i a desregular el mercat del treball (recordeu el famós contracte basura?). D'altra banda, he qüestionat el triomfalisme democràtic d'aquella efemèride ja que, actualment, als països de l'Est hi ha una tercera part de la població que és pobra, una xifra deu cops superior a la de fa vint anys. He recordat com a aspecte positiu els processos d'alliberament nacional endegats fa vint anys i que van alterar substancialment el mapa europeu, sense dubte una lliçó per a tots aquells qui encara avui dia propugnen el caràcter immutable de les fronteres polítiques. Finalment, he esmentat els murs amb els quals convivim, Palestina, la separació  Nord-Sud (l'estret de Gibraltar és un autèntic mur de separació) o fins i tot murs interiors com la separació entre els catalans que en alguns territoris  (País Valencià) es veuen privats de recepcionar de forma lliure el senyal de TV3.

Pel que fa a la corrupció. He intervingut in extremis, perquè l'oratòria dels companys de taula ja havia esgotat bona part del temps restant. He explicat que hi ha un problema de fons: mal finançament de les administracions públiques catalanes, començant pels ajuntaments, que ha propiciat que ciutats com Mataró acabessin sent, a la pràctica, governades per l'especulació.  He aplaudit les observacions assenyades de Salvador Milà, sobre la necessitat de l'intervencionisme públic i de la reinversió social de les pulsvàlues, però li he qüestionat el fet que aquest no sigui el tarannà ni del Govern municipal ni d'ICV a Mataró. He fet esment genèric al creixement especulatiu viscut en els últims anys i a un cas concret, el de Can Fàbregas i de Caralt, on hi ha greus irregularitats que estan en mans de la Justícia i que esperem que es resolguin aviat perquè ens donaran la raó. La rèplica de Milà ha estat molt agra, però no ha donat temps per a més. 

A l'exterior dels estudis de Centre Cívic de Pla d'en Boet, en Milà m'ha il·lustrat amb els encerts del model urbanístic de Mataró amb una pila d'exemples concrets, molts dels quals, per ser honest, no controlo. Ara bé, la meva vivència com a ciutadà no és tan optimista i observo que els discursos tècnics i polítics dominants (aquells que pontifiquen de forma quasi despòtica sobre l'urbanisme democràtic) obvien que a ciutats com Mataró ha mancat la voluntat política d'establir mecanismes reals de control popular i democràtic sobre l'urbanisme, heus aquí el gran mal.